Sant Llorenç des Cardassar
El terme municipal de Sant Llorenç des Cardassar té una superfície de 82,1 Km² i 8.700 habitants. Es troba situat al nord-est de l’illa de Mallorca i està compost per dues localitats d’interior -Sant Llorenç des Cardassar i Son Carrió- i els nuclis costaners de s’Illot, sa Coma i Cala Millor.
El municipi compta amb més de 70 jaciments arqueològics catalogats, entre els quals destaquen coves d’hàbitat i enterrament i restes de poblats talaiòtics.
De l’època romana destaca la basílica paleocristiana de Son Peretó i de l’època de dominació àrab -des del segle X fins a començaments del segle XIII- els vestigis en la toponímia.
Abans de la conquesta catalana, Sant Llorenç des Cardassar presentava una població dispersa prop dels torrents, pous i del turó on es va bastir l’església del poble. Amb l’arribada dels catalans i aragonesos es varen expulsar els àrabs i es va convertir en nucli urbà dependent administrativament de Manacor.
En la butlla del papa Innocenci IV (1248) s’anomena ja la Parròquia de Santa Maria del Bellver, on es rendia culte a Sant Llorenç. D’aquí que durant molts anys el terme municipal era conegut per Santa Maria de Bellver o Bellver. No obstant això, també apareix documentat com a Sant Llorenç de Bellver (1349) i Sant Llorenç des Cardassar (1519). El 1612, davant la inseguretat de la costa i els atacs pirates, el Gran i General Consell va ordenar construir la fortalesa de la Punta de n’Amer, conegut ara com el castell de la Punta de n’Amer, sobre una antiga fortificació.
L’any 1892 Sant Llorenç des Cardassar va aconseguir la independència del municipi de Manacor i aquest mateix any va estendre la seva jurisdicció fins a Son Carrió -a l’interior- i fins a Cala Millor, sa Coma i s’Illot a la zona costanera.
L’any 1948 es va autoritzar la parcel·lació de Ca n’Amer, a s’Illot, i ràpidament va començar el desenvolupament de les zones turístiques.
L’activitat de brodats i una petita indústria de fusteries i alguns magatzems agrícoles es combinaven amb l’agricultura i ramaderia fins que l’activitat turística i la construcció varen atreure la majoria de les inversions en els anys 60. L’activitat econòmica va canviar del sector primari al terciari amb pocs anys, i ara aquest sector és el més representatiu de la indústria local. Per això, el municipi s’ha adaptat als nous canvis i ha creat les infraestructures necessàries per albergar els serveis propis del turisme, com ara l’allotjament, la restauració, el transport i el comerç.
Son Servera
Els primers pobladors de Son Servera són prehistòrics, probablement provinents de les cultures sardes, corses, sicilianes i, possiblement occitanes, amb les quals Menorca i Mallorca presenta similituds arqueològiques, en general, probablement relacionades amb cultures indoeuropees prehistòriques gregues, que varen arribar les Illes, sobretot a Mallorca i Menorca, ara fa uns 7000 anys, segons alguns estudiosos, tot i que segons els estudis més recents i solvents, sembla ser que els primers nuclis poblacionals estables es poden datar devers els anys 2200-2000 abans de la nostra era durant els períodes pretalaiòtic i talaiòtic
D’aquesta època, pretalaiòtica i talaiòtica es conserven al terme municipal de Son Servera alguns assentaments importants, més de 40.
Hi ha coves pretalaiòtiques a Son Sard a sa Font Gata. Els jaciments talaiòtics dins del terme municipal ascendeixen a més de 40, amb nombroses navetes, habitacions i talaiots i fortificacions, com ara els de Pula, Son Gener, o sa Pleta, generalment edificats damunt turons i llocs d’una certa altitud.
Tot i que no s’han trobat al terme municipal evidències que sí són clares a altres jaciments de Mallorca, pels indicis trobats és probable que els nadius tinguessin relacions d’intercanvi comercial amb cartaginesos i pobles ibèrics de la península.
No hi ha vestigis romans al terme municipal, que es localitzen a altres parts de la illa, com ara els molt importants de Pollença i Alcúdia. Amb tot, és clara la completa romanització de les illes després del domini cartaginès, així com la cristianització de les illes.
A la caiguda de l’imperi romà, les illes varen esser conquerides efímerament per vàndals i altres pobles germànics i es mantingué relacionada amb l’imperi romà d’orient, com indiquen cròniques de l’època i restes de temples bizantins a prop de Son Servera i Sant Llorenç, concretament a Manacor. També la toponímia d’alguns pobles i indrets de Mallorca, com ara Porto Petro, Campos, Muro testimonien la presència bizantina.
Amb la caiguda del regne visigòtic peninsular, els àrabs varen conquerir bona part de la península ibèrica, sobretot al sud i centre a partir del segle VIII. Els àrabs varen arribar a Mallorca al segle X i varen romandre-hi fins al començament del segle XIII, concretament fins l’any 1229, època en que Mallorca, i a continuació, la resta de les illes varen esser conquerides pel Regne d’Aragó, fonamentalment, per part dels catalans. La població àrab va esser pràcticament exterminada, alguns es refugiaren a les muntanyes fins a ser vençuts totalment, reduïts a l’esclavitud o exiliats a Menorca d’on varen esser expulsats o reduïts ràpidament.
La població àrab de la zona es va establir de manera dispersa en diverses alqueries i possessions. com ara les de les actuals de Ferret. La Canal. Sa Penya Roja, Son Comparet , ca Roja, ca s’Hereu, son Esquerrà, o Son Floriana, totes relacionades amb el domini d’Artà (Iartan) I amb la família musulmana Quenina
Com que es tractava de població rural dispersa en alqueries, les traces àrabs conservades són escasses. Cal esmentar l’hort tancat i la font de sa Jordana i els molins hidràulics de son Sard i son Comparet.
Amb la conquesta de Mallorca per Jaume I a començaments del segle XIII, un cop derrotats i expulsats els àrabs, l’illa va ser repartida entre els nobles i autoritats eclesiàstiques que havien participat i col·laborat en la conquesta, principalment catalans, tot i que també hi havia aragonesos i d’altres procedències, com ara occitans i italians. L’actual contrada de Son Servera i Artà varen esser adjudicades a ciutadans i cavallers marsellesos que hi havien participat. També el rei va recompensar aquests beneficiaris marsellesos amb nombroses cases, obradors i alqueries a Ciutat i amb diverses alqueries a Pollença i amb la meitat d’alqueries del terme de Iartan (Artà), de les quals totes les que havien estat propietat dels Benu- Quinena esmentats i una d’elles sembla ser que va ser adjudicada als religiosos de Sant Jordi, avui la possessió de Sant Jordi.
L’estructura poblacional amb l’arribada dels conquistadors va romandre dispersa a partir del segle XIII i durant uns dos cents anys, sense la creació de cap nucli urbà destacable, tot i que a les Ordinacions de l’any 1300 es parlava de l’establiment d’una “pobla” al Port de Banyeres, probablement al Port Vell actual. No hi queden traces d’aquesta construccions si és que mai es produïren.
La família Servera, de Porreres va adquirir gran part de les tres alqueries de Binicanella al segle XIV, tot i que la contrada va continuar depenent administrativament d’Artà. A les darreries del segle XV, després de la divisió de les terres de la família Cervera (o Servera), Binicanella esdevé el nucli de l’actual vila amb la construcció d’una torre de defensa contra les incursions dels sarrains al centre de l’actual Son Servera i que avui és la torre de la vicaria, a l’església del poble entre les dues parts de l’alqueria, la de Son Garí, al nord, i la de Son Hereu al sud, ambdues propietat de la família Servera.
Les terres d’aquesta família es varen anar dividint entre els membres successor al llarg dels anys. Ja al segle XVI hi havia cases a Ca s’Hereu i hi ha constància de la celebració de misses a l’esmentada torre al centre del poble, la qual cosa indica que hi havia cases i població estable al voltant de la torre.
A les darreries del segle XVII la família Servera perd totes o gran part de les seves terres per deutes i l’ajuntament d’Artà les embarga i les posa a la venda sense trobar compradors immediatament. Finalment, el govern ( anomenat “Universitat”) d’Artà pren possessió de cases i terres dels Servera i les ven amb les condicions, entre d’altres que cap comprador adquireixi més de quatre quarterades i que necessàriament haguessin de ser artanencs. Devers les darreries del segle XVII hi ha constància d’unes desenes de cases amb corral al llarg d’una via pública que partia de la torre en terrenys de ca s’Hereu, seguint aproximadament l’actual carrer del Doctor Servera.
El nucli urbà serverí va començar a créixer considerablement, sempre depenent de l’ajuntament d’Artà.
A partir del segle XIX, després de diversos canvis legals en els que Son Servera esdevenia successivament municipi independent o tornava a la jurisdicció d’Artà, al voltant de 1820, la vila esdevé ajuntament independent. Aleshores la poblaven uns quasi 2000 habitants, malgrat la població havia minvat severament per mor de diverses epidèmies, establerts al nucli urbà i d’altres de dispersos.
Cala Millor
Cala Millor és un dels nuclis turístics de Mallorca més coneguts a Europa Occidental, té el seu origen a finals dels anys cinquanta i, des de llavors no ha parat de créixer i desenvolupar-se.
Cala Millor, ha passat per totes les etapes de la història del turisme a Mallorca. En els anys seixanta, quan es van aixecar els primers hotels, l’Eureka i el Sabina, només hi havia unes quantes cases planta baixa i diversos hotels en construcció. Posteriorment, ha passat per l’època del desenvolupament urbanístic, a finals dels anys seixanta i setanta, ha patit la crisi dels vuitanta i la reconversió, plans d’ embelliment i la millora de la qualitat dels anys noranta, fins a l’ actualitat, en que es tendeix cap a un desenvolupament del turisme sostenible.
Cala Millor és en l’ actualitat una destinació de sol i platja, els atractius de la qual que ens identifiquen són les platges de sorra blanca I l’ aigua transparent i les zones naturals protegides. Compte, a més, amb una gran oferta d’ allotjament i serveis complementaris que proporcionen als nostres visitants unes vacances confortables i de qualitat, configurant així una nova forma d’ entendre el fenomen turístic.
Sa Coma
Sa Coma va néixer com a destinació turística en els anys vuitanta, en els quals es varen començar a construir els primers hotels, apartaments i segones residències. Des de llavors, continua creixent de forma controlada amb un pla urbanístic basat en la proliferació de zones verdes, zones d’ oci i la protecció d’ espais naturals, com per exemple, Sa Punta de n’ Amer, Àrea Natural d’ Especial Interès (ANEI) i un dels enclavaments naturals privilegiats del litoral. Una allau de vestigis històrics caracteritzen aquest espai natural: al costat del mar trobem Sa Pedrera (restes de l’ antiga activitat d’ extracció del marès), més endins trobem es Castell, vestigi arquitectònic de la defensa dels nostres avantpassats i, una mica més a l’ interior, restes arqueològiques del passat talaiòtic, que caracteritza aquesta època de la prehistòria.
S’Illot
Ja els nostres avantpassats prehistòrics van descobrir a s’Illot un entorn perfecte per a construir un dels principals poblats talaiòtics de l’ illa de Mallorca. Considerat com un dels jaciments més importants de la cultura talaiòtica i post talaiòtica per la seva varietat monumental i la seva complexa i dilatada evolució històrica, aquest poblat està format per diferents conjunts, on es localitzen edificis comunals, al voltant dels quals es varen construir les cases on vivia la comunitat. Es conserva un extens tram de murada, que originàriament envoltaria la totalitat del poblat. Recentment ha estat objecte de la restauració i de la seva adaptació com a recurs turístic, i compta, també, amb un centre d’ interpretació i diversos itineraris per a la seva visita.
L’any 1964 es varen construir els dos primers hotels a la platja de s’Illot, al costat del torrent que transcorre des de les muntanyes de Calicant passant per Sant Llorenç des Cardassar i Són Carrió, el torrent de Ca n’ Amer. Des de llavors ha anat creixent com a centre turístic, amb més hotels, apartaments i serveis turístics, per donar cobertura a la demanda turística.
Son Carrió
A la meitat del segle XIX, en el terme municipal de Sant Llorenç des Cardassar, es va produir un procés de divisió de grans finques rústiques en unitats d’ explotació més petites, seguint la tendència general de la resta de la illa. L’ any 1860 es va parcel·lar gran part de la finca coneguda com Són Carrió en petites propietats que varen ser adquirides pels veïns de Sant Llorenç des Cardassar i de Manacor.
En el període entre 1885 i 1893, la subdivisió de les finques de Son Tovell, Sa Gruta, És Rafal de Sa Riba, Són Berga, És Molinet, És Boscarró, i moltes altres va produir un augment important de la població i, concretament al nucli de Son Carrió, una ràpida reconversió de terreny rústic a urbà, apte per a l’ edificació. A l’any 1879 el nucli de Sant Miquel, com es deia abans Son Carrió, estava format per tres carrers longitudinals i quatre transversals, molt semblant al que coneixem actualment.
La donació l’ any 1866 per part de Joan Lliteres Llull d’ una parcel·la annexa a la seva propietat per construir un temple i l’ arribada de les monges Franciscanes l’any 1899, varen ser els detonants que va accelerar l’ evolució del poble fins al que coneixem avui dia.
La nova parròquia, l’Església de Sant Miquel, és un temple de culte catòlic la construcció del qual es va iniciar l’ any 1899, a partir dels plànols esbossats per Mn. Antoni Maria Alcover, revisats per Joan Guasp i lleugerament modificats pels arquitectes catalans Antoni Gaudí i Joan Rubió. Es va inaugurar l’any 1907. El que més crida l’ atenció del temple és la façana d’ estil neoromànic, la rosassa en forma de ventall i el campanar de quatre pisos. Els edificis de la part posterior segueixen el mateix estil constructiu, es tracta de la rectoria i l’ antic convent de les Franciscanes.
Cala Bona
En els seus inicis, Cala Bona era un petit port natural on les poques famílies locals vivien de la pesca i la venda de peix: els homes criaven llagostes a les zones rocoses circumdants i eren considerades una absoluta especialitat i delicadesa no només als voltants. La primera posada es va obrir el 1924 i es va anomenar “Can Cupa”, més tard es va re batiar com “Hotel Cala Bona”.
Amb la ràpida expansió del poble veí, Cala Millor en els anys 70 i 80, Cala Bona també va experimentar un ràpid augment del nombre de turistes. Avui en dia, Cala Bona té hotels i nombrosos bars i restaurants, un carrer comercial i passeig marítim on es pot trobar tot el que necessiten els estiuejants. A més, l’any 2006, el port van ser reconstruït i arreglat novament: l’oficina de la capitania de ports va ser renovada i es va construir una benzinera per vaixells esportius.
El Port de Cala Bona a dia d’avui no ha perdut l’autèntic encant d’altres temps, és un lloc acollidor i amb bones vistes en el qual podrà gaudir d’una estona agradable.
