Close
IDIOMA

Història

Sant Llorenç des Cardassar

El terme municipal de Sant Llorenç des Cardassar té una superfície de 82,1 Km² i 8.700 habitants. Es troba situat al nord-est de l’illa de Mallorca i està compost per dues localitats d’interior -Sant Llorenç des Cardassar i Son Carrió- i els nuclis costaners de s’Illot, sa Coma i Cala Millor. El municipi compta amb més de 70 jaciments arqueològics catalogats, entre els quals destaquen coves d’hàbitat i enterrament i restes de poblats talaiòtics. De l’època romana destaca la basílica paleocristiana de Son Peretó i de l’època de dominació àrab -des del segle X fins a començaments del segle XIII- els vestigis en la toponímia. Abans de la conquesta catalana, Sant Llorenç des Cardassar presentava una població dispersa prop dels torrents, pous i del turó on es va bastir l’església del poble. Amb l’arribada dels catalans i aragonesos es varen expulsar els àrabs i es va convertir en nucli urbà dependent administrativament de Manacor. En la butlla del papa Innocenci IV (1248) s’anomena ja la Parròquia de Santa Maria del Bellver, on es rendia culte a Sant Llorenç. D’aquí que durant molts anys el terme municipal era conegut per Santa Maria de Bellver o Bellver. No obstant això, també apareix documentat com a Sant Llorenç de Bellver (1349) i Sant Llorenç des Cardassar (1519). El 1612, davant la inseguretat de la costa i els atacs pirates, el Gran i General Consell va ordenar construir la fortalesa de la Punta de n’Amer, conegut ara com el castell de la Punta de n’Amer, sobre una antiga fortificació. L’any 1892 Sant Llorenç des Cardassar va aconseguir la independència del municipi de Manacor i aquest mateix any va estendre la seva jurisdicció fins a Son Carrió -a l’interior- i fins a Cala Millor, sa Coma i s’Illot a la zona costanera. L’any 1948 es va autoritzar la parcel·lació de Ca n’Amer, a s’Illot, i ràpidament va començar el desenvolupament de les zones turístiques. L’activitat de brodats i una petita indústria de fusteries i alguns magatzems agrícoles es combinaven amb l’agricultura i ramaderia fins que l’activitat turística i la construcció varen atreure la majoria de les inversions en els anys 60. L’activitat econòmica va canviar del sector primari al terciari amb pocs anys, i ara aquest sector és el més representatiu de la indústria local. Per això, el municipi s’ha adaptat als nous canvis i ha creat les infraestructures necessàries per albergar els serveis propis del turisme, com ara l’allotjament, la restauració, el transport i el comerç.

Son Servera

Els primers pobladors de Son Servera són prehistòrics, probablement provinents de les cultures sardes, corses, sicilianes i, possiblement occitanes, amb les quals Menorca i Mallorca presenta similituds arqueològiques, en general, probablement relacionades amb cultures indoeuropees prehistòriques gregues, que varen arribar les Illes, sobretot a Mallorca i Menorca, ara fa uns 7000 anys, segons alguns estudiosos, tot i que segons els estudis més recents i solvents,  sembla ser que els primers nuclis poblacionals estables es poden datar devers els anys 2200-2000 abans de la nostra era durant els períodes pretalaiòtic i talaiòtic D’aquesta època, pretalaiòtica i talaiòtica es conserven al terme municipal de Son Servera alguns  assentaments importants, més de 40. Hi ha coves pretalaiòtiques a Son Sard a sa Font Gata. Els jaciments talaiòtics dins del terme municipal ascendeixen a més de 40, amb nombroses navetes, habitacions i talaiots i fortificacions, com ara els de Pula, Son Gener, o sa Pleta, generalment edificats damunt turons i llocs d’una certa altitud. Tot i que no s’han trobat al terme municipal evidències que sí són clares a altres jaciments de Mallorca, pels indicis trobats és probable que els nadius tinguessin relacions d’intercanvi comercial amb cartaginesos i pobles ibèrics de la península. No hi ha vestigis romans al terme municipal, que es localitzen a altres parts de la illa, com ara els molt importants de Pollença i Alcúdia. Amb tot, és clara la completa romanització de les illes després del domini cartaginès, així com la cristianització de les illes. A la caiguda de l’imperi romà, les illes varen esser conquerides efímerament per vàndals  i altres pobles germànics i es mantingué relacionada amb l’imperi romà d’orient, com indiquen cròniques de l’època i restes de temples bizantins a prop de Son Servera i Sant Llorenç, concretament a Manacor. També la toponímia d’alguns pobles i indrets de Mallorca, com ara Porto Petro, Campos, Muro testimonien la presència bizantina. Amb la caiguda del regne visigòtic peninsular, els àrabs varen conquerir bona part de la península ibèrica, sobretot al sud i centre a partir del segle VIII. Els àrabs varen arribar a Mallorca  al segle  X i varen romandre-hi fins al començament del segle XIII, concretament fins l’any 1229, època en que Mallorca, i a continuació, la resta de les illes varen esser conquerides pel Regne d’Aragó, fonamentalment, per part dels catalans. La població àrab va esser pràcticament exterminada, alguns es refugiaren a les muntanyes fins a ser vençuts totalment, reduïts a l’esclavitud o exiliats a Menorca d’on varen esser expulsats o reduïts ràpidament. La població àrab de la zona es va establir de manera dispersa en diverses alqueries i possessions. com ara les de les actuals de Ferret. La Canal. Sa Penya Roja, Son Comparet , ca Roja, ca s’Hereu, son Esquerrà, o Son Floriana, totes relacionades amb el domini d’Artà (Iartan) I amb la família musulmana Quenina Com que es tractava de població rural dispersa en alqueries, les  traces àrabs conservades són escasses. Cal esmentar l’hort tancat i la font de sa Jordana i els molins hidràulics de son Sard i son Comparet. Amb la conquesta de Mallorca per Jaume I a començaments del segle XIII, un cop derrotats i expulsats els àrabs, l’illa va ser repartida entre els nobles i autoritats eclesiàstiques que havien participat i col·laborat en la conquesta, principalment catalans, tot i que  també hi havia aragonesos i d’altres procedències, com ara occitans i italians. L’actual contrada de Son Servera i Artà varen esser adjudicades a ciutadans i cavallers marsellesos que hi havien participat. També el rei va recompensar aquests beneficiaris marsellesos amb nombroses cases, obradors i alqueries a Ciutat i amb diverses alqueries a Pollença i amb la meitat d’alqueries del terme de Iartan (Artà), de les quals totes les que havien estat propietat dels Benu- Quinena esmentats i una d’elles sembla ser que va ser adjudicada als religiosos de Sant Jordi, avui la possessió de Sant Jordi. L’estructura poblacional amb l’arribada dels conquistadors va romandre dispersa a partir del segle XIII i durant uns dos cents anys, sense la creació de cap nucli urbà destacable, tot i que a les Ordinacions de l’any 1300 es parlava de l’establiment d’una “pobla” al Port de Banyeres, probablement al Port Vell actual. No hi queden traces d’aquesta construccions si és que mai es produïren. La família Servera, de Porreres va adquirir gran part de les tres alqueries de Binicanella al segle XIV, tot i que la contrada va continuar depenent administrativament d’Artà.  A les darreries del segle XV, després de la divisió de les terres de la família Cervera (o Servera), Binicanella esdevé el nucli de l’actual vila amb la construcció d’una torre de defensa contra les incursions dels sarrains al centre de l’actual Son Servera i que avui és la torre de la vicaria, a l’església del poble entre les dues parts de  l’alqueria, la de Son Garí, al nord, i la de Son Hereu al sud, ambdues propietat de la família Servera. Les terres d’aquesta família es varen anar dividint entre els membres successor al llarg dels anys. Ja al segle XVI  hi havia cases a Ca s’Hereu i hi ha constància de la celebració de misses a l’esmentada torre al centre del poble, la qual cosa indica que hi havia cases i població estable al voltant de la torre. A les darreries del segle XVII la família Servera perd totes o gran part de les seves terres per deutes i l’ajuntament d’Artà les embarga i les posa a la venda sense trobar compradors immediatament. Finalment, el govern ( anomenat “Universitat”) d’Artà pren possessió de cases i terres dels Servera i les ven amb les condicions, entre d’altres que cap comprador adquireixi més de quatre quarterades i que necessàriament haguessin de ser artanencs. Devers les darreries del segle XVII hi ha constància d’unes desenes de cases amb corral al llarg d’una via pública que partia de la torre en terrenys de ca s’Hereu, seguint aproximadament l’actual carrer del Doctor Servera. El nucli urbà serverí  va començar a créixer considerablement, sempre depenent de l’ajuntament d’Artà. A partir del segle XIX, després de diversos canvis legals en els que Son Servera esdevenia successivament municipi independent o tornava a la jurisdicció d’Artà, al voltant de 1820, la vila esdevé ajuntament independent. Aleshores la poblaven uns quasi 2000 habitants, malgrat la població havia minvat severament per mor de diverses epidèmies, establerts al nucli urbà i  d’altres de dispersos.

Cala Millor

Cala Millor és un dels nuclis turístics de Mallorca més coneguts a Europa Occidental, té el seu origen a finals dels anys cinquanta i, des de llavors no ha parat de créixer i desenvolupar-se. Cala Millor, ha passat per totes les etapes de la història del turisme a Mallorca. En els anys seixanta, quan es van aixecar els primers hotels, l’Eureka i el Sabina, només hi havia unes quantes cases planta baixa i diversos hotels en construcció. Posteriorment, ha passat per l’època del desenvolupament urbanístic, a finals dels anys seixanta i setanta, ha patit la crisi dels vuitanta i la reconversió, plans d’ embelliment i la millora de la qualitat dels anys noranta, fins a l’ actualitat, en que es tendeix cap a un desenvolupament del turisme sostenible. Cala Millor és en l’ actualitat una destinació de sol i platja, els atractius de la qual que ens identifiquen són les platges de sorra blanca I l’ aigua transparent i les zones naturals protegides. Compte, a més, amb una gran oferta d’ allotjament i serveis complementaris que proporcionen als nostres visitants unes vacances confortables i de qualitat, configurant així una nova forma d’ entendre el fenomen turístic.

Sa Coma

Sa Coma va néixer com a destinació turística en els anys vuitanta, en els quals es varen començar a construir els primers hotels, apartaments i segones residències. Des de llavors, continua creixent de forma controlada amb un pla urbanístic basat en la proliferació de zones verdes, zones d’ oci i la protecció d’ espais naturals, com per exemple, Sa Punta de n’ Amer, Àrea Natural d’ Especial Interès (ANEI) i un dels enclavaments naturals privilegiats del litoral. Una allau de vestigis històrics caracteritzen aquest espai natural: al costat del mar trobem Sa Pedrera (restes de l’ antiga activitat d’ extracció del marès), més endins trobem es Castell, vestigi arquitectònic de la defensa dels nostres avantpassats i, una mica més a l’ interior, restes arqueològiques del passat talaiòtic, que caracteritza aquesta època de la prehistòria.

S’Illot

Ja els nostres avantpassats prehistòrics van descobrir a s’Illot un entorn perfecte per a construir un dels principals poblats talaiòtics de l’ illa de Mallorca. Considerat com un dels jaciments més importants de la cultura talaiòtica i post talaiòtica per la seva varietat monumental i la seva complexa i dilatada evolució històrica, aquest poblat està format per diferents conjunts, on es localitzen edificis comunals, al voltant dels quals es varen construir les cases on vivia la comunitat. Es conserva un extens tram de murada, que originàriament envoltaria la totalitat del poblat. Recentment ha estat objecte de la restauració i de la seva adaptació com a recurs turístic, i compta, també, amb un centre d’ interpretació i diversos itineraris per a la seva visita. L’any 1964 es varen construir els dos primers hotels a la platja de s’Illot, al costat del torrent que transcorre des de les muntanyes de Calicant passant per Sant Llorenç des Cardassar i Són Carrió, el torrent de Ca n’ Amer. Des de llavors ha anat creixent com a centre turístic, amb més hotels, apartaments i serveis turístics, per donar cobertura a la demanda turística.

Son Carrió

A la meitat del segle XIX, en el terme municipal de Sant Llorenç des Cardassar, es va produir un procés de divisió de grans finques rústiques en unitats d’ explotació més petites, seguint la tendència general de la resta de la illa. L’ any 1860 es va parcel·lar gran part de la finca coneguda com Són Carrió en petites propietats que varen ser adquirides pels veïns de Sant Llorenç des Cardassar i de Manacor. En el període entre 1885 i 1893, la subdivisió de les finques de Son Tovell, Sa Gruta, És Rafal de Sa Riba, Són Berga, És Molinet, És Boscarró, i moltes altres va produir un augment important de la població i, concretament al nucli de Son Carrió, una ràpida reconversió de terreny rústic a urbà, apte per a l’ edificació. A l’any 1879 el nucli de Sant Miquel, com es deia abans Son Carrió, estava format per tres carrers longitudinals i quatre transversals, molt semblant al que coneixem actualment. La donació l’ any 1866 per part de Joan Lliteres Llull d’ una parcel·la annexa a la seva propietat per construir un temple i l’ arribada de les monges Franciscanes l’any 1899, varen ser els detonants que va accelerar l’ evolució del poble fins al que coneixem avui dia. La nova parròquia, l’Església de Sant Miquel, és un temple de culte catòlic la construcció del qual es va iniciar l’ any 1899, a partir dels plànols esbossats per Mn. Antoni Maria Alcover, revisats per Joan Guasp i lleugerament modificats pels arquitectes catalans Antoni Gaudí i Joan Rubió. Es va inaugurar l’any 1907. El que més crida l’ atenció del temple és la façana d’ estil neoromànic, la rosassa en forma de ventall i el campanar de quatre pisos. Els edificis de la part posterior segueixen el mateix estil constructiu, es tracta de la rectoria i l’ antic convent de les Franciscanes.

Cala Bona

En els seus inicis, Cala Bona era un petit port natural on les poques famílies locals vivien de la pesca i la venda de peix: els homes criaven llagostes a les zones rocoses circumdants i eren considerades una absoluta especialitat i delicadesa no només als voltants. La primera posada es va obrir el 1924 i es va anomenar “Can Cupa”, més tard es va re batiar com “Hotel Cala Bona”. Amb la ràpida expansió del poble veí, Cala Millor en els anys 70 i 80, Cala Bona també va experimentar un ràpid augment del nombre de turistes. Avui en dia, Cala Bona té hotels i nombrosos bars i restaurants, un carrer comercial i passeig marítim on es pot trobar tot el que necessiten els estiuejants. A més, l’any 2006, el port van ser reconstruït i arreglat novament: l’oficina de la capitania de ports va ser renovada i es va construir una benzinera per vaixells esportius. El Port de Cala Bona a dia d’avui no ha perdut l’autèntic encant d’altres temps, és un lloc acollidor i amb bones vistes en el qual podrà gaudir d’una estona agradable.

Historia de Cala Millor

Sant Llorenç des Cardassar

El término municipal de Sant Llorenç des Cardassar tiene una superficie de 82,1 Km2 y 8.700 habitantes. Se encuentra situado al Nordeste de la isla de Mallorca y está compuesto por dos localidades de interior, Sant Llorenç des Cardassar y Son Carrió, además de los núcleos turísticos de s´Illot, sa Coma y Cala Millor.

El municipio cuenta con más de 70 yacimientos arqueológicos catalogados, entre los que se encuentran cuevas de hábitat y entierro o restos de poblados talayóticos.

De la época romana destaca la basílica Paleocristiana de Son Peretó y de la época de dominación árabe, desde el siglo X hasta los comienzos del siglo XIII, los vestigios en la toponimia.

Antes de la conquista catalana, Sant Llorenç presentaba una población dispersa cerca de los torrentes, pozos y el cerro donde se levantó la iglesia del pueblo. Con la llegada de los catalanes i aragoneses, se expulsaron a los árabes y Sant Llorenç des Cardassar se convirtió en casco urbano, dependiendo administrativamente de Manacor.

En la bula del Papa Inocencio IV (1248) se nombra ya la Parroquia de Santa María del Bellver, donde se rendía culto a Sant Llorenç. De ahí que durante muchos años, el término municipal era conocido por Santa Maria de Bellver o Bellver. Sin embargo, también aparece documentado como Sant Llorenç de Bellver (1349) i Sant Llorenç des Cardassar (1519). El 1612, ante la inseguridad de la costa y los ataques piratas, el Gran i General Consell ordenó construir la fortaleza de la Punta de n’Amer, conocido como el Castell de Sa Punta de n’Amer, sobre una antigua fortificación.

En el año 1892 Sant Llorenç des Cardassar alcanzó la independencia del municipio de Manacor. Y, ese mismo año extendió su jurisdicción hasta Son Carrió, en el interior, Cala Millor, sa Coma y s’Illot en la zona costera.

El año 1948 se autorizó la parcelación de Ca n’Amer, en s’Illot, y rápidamente empezó el desarrollo de las zonas turísticas. La actividad de bordados y una pequeña industria de carpinterías y algunos almacenes agrícolas se combinaban con la agricultura y ganadería hasta que la actividad turística y la construcción atrajeron la mayoría de las inversiones en los años 60. La actividad económica cambió del sector primario al terciario en pocos años, siendo éste sector el más representativo de la industria local. Por ello, el municipio se ha adaptado a los nuevos cambios, creando las infraestructuras necesarias para albergar los servicios propios del turismo como por ejemplo, el alojamiento, la restauración, el transporte y el comercio.

Son Servera

Los primeros vestigios de habitantes en Son Servera se remontan a la etapa de la prehistoria, probablemente pobladores de origen sardo, corsos, sicilianos y occitanos; territorios similares a Mallorca arqueológicamente y probablemente relacionados con las culturas indoeuropeas prehistóricas griegas que llegaron a las islas, sobre todo a Mallorca y Menorca.

De esta época pretalayótica y talayótica se conservan en Son Servera más de 40 asentamientos importantes: cuevas pretalayóticas en la posesión de Son Sard y yacimientos talayóticos con numerosas navetas, talayots y fortificaciones, como por ejemplo los de Pula, Son Gener o sa Pleta, generalmente edificados en cerros y lugares de cierta altitud.

A la caída del imperio romano las islas sufrieron conquistas varias: desde vándalos y otros pueblos germánicos hasta del imperio romano de oriente, tal como indican crónicas de la época y restos de templos bizantinos cerca de Son Servera y Sant Llorenç.

Posteriormente, con la caída del reino visigodo peninsular, los árabes llegaron a Mallorca en el siglo X. La población árabe de la zona se estableció de manera dispersa en varias alquerías y posesiones: Ferret, es Canal, sa Penya Roja, Son Comparet, Ca s’Hereu o Son Floriana, todas relacionadas con el dominio de Artà (Iartan) y con la familia musulmana Quinena, pero al tratarse de población rural dispersa en alquerías, las trazas árabes conservadas son escasas. Aún así cabe mencionar, por ejemplo, s’Hort Tancat, la fuente de sa Jordana y los molinos hidráulicos de Son Sard y Son Comparet. De hecho permanecieron hasta el comienzo del siglo XIII, concretamente hasta el año 1229, época en que Mallorca y a continuación el resto de las islas fueron conquistadas por el Reino de Aragón. Con la conquista de Mallorca lograda por el rey Jaume I, la isla, una vez derrotados y expulsados los árabes, fue repartida entre los nobles y las autoridades eclesiásticas que habían participado y colaborado en la conquista, principalmente catalanes, y también aragoneses y de otras procedencias, como por ejemplo occitanos e italianos.

Las actuales comarcas de Son Servera y Artà fueron adjudicadas a ciudadanos y caballeros marselleses que habían participado en la conquista: bienes del término de Iartan (Artà) -los que habían sido propiedad de los Benu-Quinena mencionados- y también se adjudicó una parte a los religiosos de Sant Jordi, de ahí hoy la posesión de Sant Jordi.

La nueva estructura poblacional permaneció dispersa a partir del siglo XIII y durante unos doscientos años, sin la creación de ningún núcleo urbano destacable, a pesar de que en las Ordinacions del año 1300 se hablaba del establecimiento de una ‘pobla al Port de Banyeres’, probablemente el Port Vell actual. No quedan trazas de estas construcciones si es que se produjeron.

La familia Servera, originaria de la localidad mallorquina de Porreres, adquirió gran parte de las tres alquerías de Binicanella en el siglo XIV, a pesar de que la comarca continuó dependiendo administrativamente de Artà. A finales del siglo XV, después de la división de las tierras de la familia Cervera (o Servera), Binicanella se convierte en el núcleo de la actual villa con la construcción de una torre de defensa contra las incursiones de los sarracenos, en el centro del actual Son Servera, y que hoy es la torre de la vicaría, en la iglesia del pueblo entre las dos partes de la alquería, la de Son Garí -al norte- y la de Ca s’Hereu -al sur-, ambas propiedad de la familia Servera.

Las tierras de esta familia se fueron dividiendo entre los miembros de la familia a lo largo de los años. Ya en el siglo XVI había casas en Ca s’Hereu y existe constancia de la celebración de misas en la torre en el centro del pueblo, hecho que constata que ya había casas y población estable alrededor.

A finales del siglo XVII la familia Servera pierde todas o gran parte de sus tierras por deudas y el ayuntamiento de Artà las embarga y las pone en venta. Sin encontrar compradores inmediatamente, el gobierno de Artà (denominado Universidat) toma posesión de las casas y las tierras de los Servera y las vende con ciertas condiciones, entre otras que ningún comprador adquiera más de cuatro cuarteradas (una cuarterada equivale a unos 7000 metros cuadrados) y que necesariamente los compradores fueran vecinos de Artà.

En los últimos años del siglo XVII hay constancia de unas decenas de casas con corral a lo largo de una vía pública que partía de la torre en terrenos de Ca s’Hereu, siguiendo aproximadamente la actual calle del Doctor Servera.

El casco urbano serverí empezó a crecer considerablemente, siempre dependiente del ayuntamiento de Artà. Hasta que en el siglo XIX, después de varios cambios legales en los que Son Servera se convertía sucesivamente en municipio independiente o volvía a la jurisdicción de Artà, en 1820 la villa pasa a ser ayuntamiento independiente. Entonces la población era casi de 2000 habitantes, a pesar de que había menguado severamente a causa de varias epidemias, establecidos entre el casco urbano y en otras posesiones dispersas.

Durante el siglo XX, la economía de Son Servera ha experimentado un importante cambio: de la agricultura, la ganadería y en menor medida la pesca, ha pasado a ser uno de los principales focos turísticos de la isla.

Cala Millor

Cala Millor, uno de los núcleos turísticos de Mallorca más conocidos en Europa Occidental, tiene su origen a finales de los años cincuenta y, desde entonces no ha parado de crecer y desarrollarse.

Cala Millor, ha pasado por todas las etapas de la historia del turismo en Mallorca. En los años sesenta, cuando se levantaron los primeros hoteles, el Eureka y el Sabina, sólo había unas cuantas casas planta baja y varios hoteles en construcción. Posteriormente, ha pasado por la época del desarrollo urbanístico, a finales de los años sesenta y setenta, ha sufrido la crisis de los ochenta y la reconversión, planes de embellecimiento y la mejora de la calidad de los años noventa, hasta la actualidad, en que se tiende hacia un desarrollo del turismo sostenible.

Cala Millor es en la actualidad un destino de sol y playa, cuyos atractivos que nos identifican son las playas de arena fina y blanca, el agua azul y transparente y las zonas naturales protegidas. Cuenta, además, con una gran oferta de alojamiento y servicios complementarios que proporcionan a nuestros visitantes unas vacaciones confortables y de calidad, configurando así una nueva forma de entender el fenómeno turístico.

Sa Coma

Sa Coma nació como destino turístico en los años ochenta, en los que se empezaron a construir los primeros hoteles, apartamentos y segundas residencias. Desde entonces, continúa creciendo de forma controlada con un plan urbanístico basado en la proliferación de zonas verdes, zonas de ocio y la protección de espacios naturales como Sa Punta de n’Amer, Área Natural de Especial Interés (ANEI) y uno de los enclaves naturales privilegiados del litoral. Un alud de vestigios históricos caracterizan este espacio natural: al lado del mar encontramos Sa Pedrera (restos de la antigua actividad de extracción del marés), más adentrado encontramos el Castell, vestigio arquitectónico de la defensa de nuestros antepasados y, algo más al interior, restos arqueológicos del pasado talayótico, que caracteriza esta época de la prehistória.

S’Illot

Ya nuestros antepasados prehistóricos descubrieron en s’Illot un enclave perfecto para construir uno de los principales poblados talayóticos de la isla de Mallorca. Considerado como uno de los yacimientos más importantes de la cultura talayótica y postalayótica por su variedad monumental y su compleja y dilatada evolución histórica, este poblado está formado por diferentes conjuntos, en los que localizan edificios comunales, alrededor de los cuales se construyeron las casas donde vivía la comunidad. Conserva un extenso tramo de muralla, que originariamente rodearía la totalidad del poblado. Recientemente ha sido objeto de restauración y de adaptación como recurso turístico, y cuenta además con un centro de interpretación y varios itinerarios para su visita.

En el año 1964 se construyeron los dos primeros hoteles en la playa de s’Illot, al lado del torrente que transcurre desde las montañas de Calicant pasando por Sant Llorenç des Cardassar y Son Carrió. Desde entonces ha ido creciendo como centro turístico, con más hoteles, apartamentos y servicios turísticos, para dar cobertura a la demanda turística.

Son Carrió

A mediados del siglo XIX, en el termino municipal de Sant Llorenç des Cardassar, se produjo un proceso de división de grandes fincas rústicas en unidades de explotación más pequeñas, siguiendo la tendencia general del resto de la isla. El año 1860 se parcelaron gran parte de la finca conocida como Son Carrió en pequeñas propiedades que fueron adquiridas por los vecinos de Sant Llorenç des Cardassar y de Manacor.

En el período entre 1885 y 1893 la subdivisión de las fincas de Son Tovell, Sa Gruta, Es Rafal de Sa Riba, Son Berga, Es Molinet, Es Boscarró, y muchas otras produjo un aumento importante de la población y concretamente al núcleo de Son Carrió una rápida reconversión de terreno rústico a urbano, apto para la edificación.

En 1879 el núcleo de Sant Miguel, como llamaban entonces a Son Carrió, estaba formado por tres calles longitudinales y cuatro transversales, muy parecido al que conocemos actualmente.

La donación el año 1866, por parte de Joan Lliteres Llull, de una parcela anexa a su tienda para construir un templo para la población, que iba creciendo, y la llegada de las monjas Franciscanas el año 1899, fueron los detonantes que aceleraron la evolución del pueblo que conocemos hoy en día.

La nueva parroquia, la Iglesia de Sant Miquel, es un templo de culto católico cuya construcción se inició en el año 1899, a partir de los planos esbozados por Mn. Antonio Maria Alcover, revisados por Joan Guasp y ligeramente modificados por los arquitectos catalanes Antoni Gaudí y Joan Rubió. Se inauguró en el año 1907. Lo que más llama la atención del templo es la fachada de estilo neorrománico, el rosetón en forma de abanico y el campanario de cuatro pisos. Los edificios de la parte posterior siguen el mismo estilo constructivo, se trata de la vicaría y el antiguo convento de las Franciscanas.

Cala Bona

En sus inicios, Cala Bona era un pequeño puerto natural donde las pocas familias locales vivían de la pesca y la venta de pescado: los hombres criaban langostas en las zonas rocosas circundantes y eran consideradas una absoluta especialidad y delicadeza no sólo en los alrededores. La primera posada se abrió en 1924 y se llamó “Can Cupa”, más tarde se rebautizó como “Hotel Cala Bona”.
Con la rápida expansión del pueblo vecino de Cala Millor en los años 70 y 80, Cala Bona también experimentó un rápido aumento del número de turistas. Hoy en día, Cala Bona tiene, además hoteles y numerosos bares y restaurantes, una calle comercial y paseo marítimo donde se puede encontrar todo lo que necesitan los veraneantes. Además, en el año 2006, el puerto fué reconstruido y arreglado nuevamente: la oficina de la capitanía del puerto fue renovada y se construyó una gasolinera para barcos deportivos.
El Puerto de Cala Bona a día de hoy no ha perdido el auténtico encanto de otros tiempos, es un lugar acogedor y con bonitas vistas en el que podrá disfrutar de un rato agradable.